El most és una barreja del suc, pells i llavors, a vegades també amb les rafles. La separació entre most flor i vi de premsa es remunta a diversos segles i té orígens ancestrals. A l'Edat Mitjana, aquesta distinció era especialment marcada als monestirs: el most flor sovint es reservava per a un consum més prestigiós, mentre que el vi de premsa, més intens, es venia a una clientela més àmplia.
Tècnicament, el procés és el següent: una vegada el raïm és desrapat, comença la fermentació alcohòlica. El most es manté en un recipient durant un període que pot anar d'uns pocs dies a diverses setmanes, depenent de la concentració de tanins que es vulgui. Desprès ve la separació, l'écoulage en francès: al final de la fermentació, es separa el líquid de les matèries sòlides. El vi que s'escorre de manera natural, sense pressió mecànica, és el most flor.
Aquest vi és conegut per la seua finor, frescor i aromes més subtils en comparació amb el vi de premsa. És un vi menys «costerut», tot i que això depèn evidenment del tipus de raïm i de la vinificació. Quan no es perd res, es premsa el most que queda per extraure un altre vi, sovint més tànnic i estructurat, que pot ser assemblat amb el most flor o utilitzat per separat.
El terme most flor no sempre es promociona a les etiquetes, ja que aquesta distinció tècnica interessa més als aficionats. També és més car de produir, ja que representa una quantitat menor de vi. Ací al País Valencià, Cris Vanyó de Cos a Cos (Vall d'Albaida) cria un Monestrell rosat, el Ca Rosa. Rafa de Sexto Elemento (Requena) elabora un blanc de Tardana i Macabeu, el Romano. No oblidem el Venturi de Manuel Indar (la Manxa), un ancestral d'Airén, i Àngel d'Ouiea Vins (Catalunya) que experimenta amb aquest tipus de vinificació.